Senyor Junqueras i senyor Mas: no som capaços


Aquests últims quatre anys han estat un infern. Companys malalts han mort en llistes d’espera, sense atenció sanitària, sense suficient menjar, desemparats. No podem seguir així.

Jo penso en aquesta cosa tan elemental com és la gent

Josep Fontana

Respectuosament els dic que alguns volen però no poden i altres ni volem ni som capaços. Intentaré explicar-me. Quan el vaig veure a vostè, senyor Junqueras, a la televisió dient que en els pròxims temps els catalans hauríem de fer més esforços i sacrificis perquè Catalunya tiri endavant, vaig pensar en la Montse, en Joan i la Carme, malalts, discapacitats, sense ajuda i sense ingressos.

Senyor Junqueras, Senyor Mas, entre els centenars de milers de catalans que estem en situació precària i amb problemes de salut, hi ha els que els donen suport a vostès i els agradaria poder sacrificar-se més pel futur de Catalunya. Però no poden. Molts no poden ni aixecar-se del llit.

D’altres, ni podem ni volem. No volem sacrificar-nos més perquè el senyor Boi Ruiz i els seus amics se segueixin enriquint. No volem que les multinacionals, a les que vostès han donat la sobirania sobre Catalunya, a través de l’acord TTIP que vostès han votat amb el PP i el PSOE, acabin de mercantilitzar el que queda del nostre sistema sanitari públic.

Som centenars de milers a Catalunya que vivim sense accés a la sanitat pública, havent de pagar els nostres tractaments i material sanitari, amb l’ICAMS assetjant-nos i retirant les poques ajudes que tenim. I volen que ens sacrifiquem més?

Aquests últims quatre anys han estat un infern. Companys malalts han mort en llistes d’espera, sense atenció sanitària, sense suficient menjar, desemparats. No podem seguir així.

Però vostès ens proposen dues coses:

  • Que esperem en un estat d'”excepció” durant els mesos o anys després de les eleccions del 27-S fins que es decideixi i es voti quin país volem.
  • Que quan s’hagi decidit, que fem més sacrificis, pel “bé de Catalunya”.

Si poguéssim fer més sacrificis, els faríem per construir una societat en comú, en què no hi hagués privilegiats, en què no hi hagués desigualtats, en què en Joan tingués accés a la sanitat pública, en què la Montse tingués ajuda amb el seu fill que porta al llit 10 anys, en què la Carme, massa malalta per treballar, pogués recuperar la seva pensió que li ha tret l’ICAMS dient-li que “ja ha millorat” quan no és veritat.

Però no sabem quina societat volen vostès construir. No ho diuen. Creuen que el poble no ha de tenir aquesta informació. Amb la qual cosa ens basem en la societat que han fomentat i perpetuat en els últims quatre anys, una societat injusta, en què els catalans rics s’han fet més rics, en què els exclosos estan més exclosos, en què els corruptes segueixen impunes, en què centenars de milers hem perdut l’accés a la sanitat i altres drets pels quals havíem lluitat.

Els recomano que llegeixin a Giorgo Agamben. Ell explica que un estat d’excepció molt sovint es torna en un estat permanent. Aquest estat en què vivim des de fa temps a Catalunya és l’estat permanent del “ara no toca”: ara no toca sanitat universal, ara no toca pensions per als que estan massa malalts per treballar, ara no toca menys patiment.

Si vostès volguessin construir una societat justa, comuna, inclusiva dels més vulnerables, una societat anticapitalista, des del meu llit els asseguro que faria tot el possible per donar suport al seu projecte. Però l’únic que veig en el futur, si vostès lideren el futur, és més patiment.

Ahir ens va escriure a la nostra associació de malalts una dona que porta al llit més de quinze anys i que l’any passat va perdre l’accés a la sanitat pública, dient: “Estic massa malalta, no tinc ni l’energia per suïcidar-me”. Què li diem, que “ara no toca” ocupar-se de la seva situació?

Sincerament,

ClaraValverde Presidenta Lliga SFC / SSC

P.D. Senyor Junqueras, els seus comentaris sobre la genètica específica dels catalans m’han deixat amb diversos dubtes i li volia fer una pregunta. Miri, dels meus 8 cognoms, 1 es basc, 2 són jueus ashkenazis, 1 és aragonès i 4 extremenys. Vaig néixer a Barcelona. He viscut gairebé tota la meva vida al Canadà (sóc filla d’exiliats pel franquisme) i ara visc a Barcelona. Vaig perdre la meva llengua materna. Les meves analítiques genètiques mostren greus errors irreparables en el meu sistema immunològic i en el meu fetge. Què sóc

 

Los comentarios están cerrados.